Notícies :: Dia internacional dels drets dels infants
Nombre de resultats 1
per a dia internacional dels drets dels infants
20/11/2017 - 20N Dia internacional dels Drets Dels infants
Va ser l’any 1959 quan les Nacions Unides van aprovar la “Declaració dels drets dels Infants”, un decret que recollia 10 drets, no va ser fins al 1989 quan es va ampliar el decret a 54 articles i es va convertir en un decret jurídicament vinculant.
Tot aquest procés, però, el va iniciar l’any 1920, després de la primera Guerra Mundial, Eglantyne Jebb, una dona que va començar a plantejar-se que els Infants havien de ser subjectes de Drets, anys anteriors es considerava que els infants eren propietat dels seus progenitors, i per tant, aquests decidien absolutament tot el que tenia relació amb els seus fills i filles.
Ens tornem a trobar a 20 de novembre, i la societat (sobretot la més conscienciada amb l’entorn social i amb la infància en particular) tornarà (tornarem) a omplir les xarxes socials amb Hastags com ara: #DUDI #DiaMundialInfancia #DretsdelsInfants, etc.
De nou, els centres aquesta tarda tornaran a ser sacsejats per activitats relacionades amb els drets de la infància, activitats segurament molt visuals, amb missatges, amb murals, amb molts colors i de proporcions molt grans.
I demà de nou, en les diferents reunions de l’equip humà, o després d’una tarda al Centre Obert o al Casal, quan damunt de la taula torni a plantejar-se un cas concret (que no únic) en el que es parli de maltractament, d’abusos, de situacions de desemparament, de situacions de vulnerabilitat ... tornarem a endur-.nos les mans al cap i tornarà aquella sensació d’impotència de no poder fer més del que ja fem.
I pensarem a on estan els drets de la infància?
Quan es decideix que un infant es retirat del seu entorn social davant un maltractament cap a ell/a o la seva mare? Quan un infant es enviat a un centre davant un cas d’abús? Quan un infant ha de dormir en un alberg perquè la seva família no li pot donar un habitatge?
Quan has d’enviar un infant a casa sabent que ell/a no hi vol tornar? Per motius diversos i legítims tots?
Potser hauríem de començar a posar l’infant al centre de la intervenció, i no sé el nen i la nena la que es mou del seu cercle de protecció, sinó l’agressor i/o abusador, potser hauríem de pensar en intervencions que millorin el seu entorn més pròxim i proporcionar-los un habitatge en condicions (més enllà dels motius pels quals la seva família se’n hagi quedat sense..) i així successivament.
Aquesta és la realitat diària amb la que ens trobem les persones que treballem amb infància (sobretot amb infància de contextos més vulnerables), avui pot ser un dia de reivindicació, pot ser un dia de petar les xarxes socials, però intentem fer autocrítica i veure més enllà del dia d’avui, per aquest motiu és important no només seguir fent la intervenció que tan bonament podem, sinó anar més enllà, fer incidència política i denúncia cada dia per fer coneixedora una realitat amagada i silenciada, però no per això poc freqüent, per poder aconseguir canvis en les legislacions referents a la infància.
Com a agents educatius i com a entitats socials aquesta tasca no és una opció, és una obligació.
Per cert, “infància “ vol dir el que no té veu... Potser podríem començar per canviar aquesta paraula, no?
Tot aquest procés, però, el va iniciar l’any 1920, després de la primera Guerra Mundial, Eglantyne Jebb, una dona que va començar a plantejar-se que els Infants havien de ser subjectes de Drets, anys anteriors es considerava que els infants eren propietat dels seus progenitors, i per tant, aquests decidien absolutament tot el que tenia relació amb els seus fills i filles.
Ens tornem a trobar a 20 de novembre, i la societat (sobretot la més conscienciada amb l’entorn social i amb la infància en particular) tornarà (tornarem) a omplir les xarxes socials amb Hastags com ara: #DUDI #DiaMundialInfancia #DretsdelsInfants, etc.
De nou, els centres aquesta tarda tornaran a ser sacsejats per activitats relacionades amb els drets de la infància, activitats segurament molt visuals, amb missatges, amb murals, amb molts colors i de proporcions molt grans.
I demà de nou, en les diferents reunions de l’equip humà, o després d’una tarda al Centre Obert o al Casal, quan damunt de la taula torni a plantejar-se un cas concret (que no únic) en el que es parli de maltractament, d’abusos, de situacions de desemparament, de situacions de vulnerabilitat ... tornarem a endur-.nos les mans al cap i tornarà aquella sensació d’impotència de no poder fer més del que ja fem.
I pensarem a on estan els drets de la infància?
Quan es decideix que un infant es retirat del seu entorn social davant un maltractament cap a ell/a o la seva mare? Quan un infant es enviat a un centre davant un cas d’abús? Quan un infant ha de dormir en un alberg perquè la seva família no li pot donar un habitatge?
Quan has d’enviar un infant a casa sabent que ell/a no hi vol tornar? Per motius diversos i legítims tots?
Potser hauríem de començar a posar l’infant al centre de la intervenció, i no sé el nen i la nena la que es mou del seu cercle de protecció, sinó l’agressor i/o abusador, potser hauríem de pensar en intervencions que millorin el seu entorn més pròxim i proporcionar-los un habitatge en condicions (més enllà dels motius pels quals la seva família se’n hagi quedat sense..) i així successivament.
Aquesta és la realitat diària amb la que ens trobem les persones que treballem amb infància (sobretot amb infància de contextos més vulnerables), avui pot ser un dia de reivindicació, pot ser un dia de petar les xarxes socials, però intentem fer autocrítica i veure més enllà del dia d’avui, per aquest motiu és important no només seguir fent la intervenció que tan bonament podem, sinó anar més enllà, fer incidència política i denúncia cada dia per fer coneixedora una realitat amagada i silenciada, però no per això poc freqüent, per poder aconseguir canvis en les legislacions referents a la infància.
Com a agents educatius i com a entitats socials aquesta tasca no és una opció, és una obligació.
Per cert, “infància “ vol dir el que no té veu... Potser podríem començar per canviar aquesta paraula, no?